N'Eulàlia els digué que el boc tenia el cul molt fi, molt fi, com el d'una criatura de bolquers, de tants petons que l'hi havíem fet, i que tenia el membre fred com un tros de gel, i a mi me va fer riure, i riure i riure, i a mi me van penjar de tant que vaig riure. I va ser pel riure, com una metzina embriagadora que se'm va ficar dintre, com la llet de bruixa de les lletereses, que recordo totes les coses. Perquè el riure, dins de la meva sang, blanc i encomanadís com les pessigolles, que si me trencaven un braç sortia llet blanca en comptes de llet vermella, me va buidar.Si se n'hagueren pogut estalviar, de tortures i d'habitacions, totes que feien pudor de pipí, i de cordes que s'estiraven llargues, llargues, i de draps de llana plens de cendra, i d'esperar que parés de riure i confessés. Confessar què? Si el riure era l'única cosa bona, era com un coixí, era com menjar-se una pera, era com ficar els peus en un salt d'aigua un dia d'estiu. No haguera parat de riure ni per tot l'or del món, ni per tot el mal del món. El riure em va desenganxar dels braços i cames i mans que m'havien acompanyat tan fidelment fins aleshores, i de la pell que havia vestit i desvestit tantes vegades, i me va rentar el mal i la pena de les coses que et poden fer els homes. Me va buidar com a una beneitona, tant de hihihihi i hahahaha, i el cap, que me feia clonc-clonc amb l'aire que xiulava quan m'entrava i em sortia del nas i les orelles. Me va deixar el caparró com la closca d'una nou, a punt per guardar-hi totes les rondalles i totes les històries i totes les coses que que fèiem, i totes les coses que vam dir que havíem fet en contra de Déu i de Jesús i de tots els sants i de la Verge. Quina Verge? Un Déu com el pare de cada un, dolent, dolent, dolent, i torturador com ells, i esporuguit de totes les mentides que, de tant dir-les, s'havien cregut. Que no se que ens tancaren, ni dels que ens buscaren les marques d'aquestes muntanyes. Que quedar-se o no quedar-se no té pas a veure amb el foc de l'infern, ni amb el càstig diví, ni amb cap fe, ni amb cap virtut de res. No. Poder collir els ceps i vaquetes i fer pipí i explicar històries i llevar-se cada matí té a veure amb els llamps que cauen sobre aquest arbre o sobre aquest home. Té a veure amb els nens que surten sencers i els nens que no, i els nens que surten sencers però per dintre no tenen les coses al seu lloc. Té a veure amb ser ocell que ha caçat l'alligot o la llebre que ha caçat el gos, o no. I la Verge i el nen i el dimoni estaven tots fets de la mateixa beneiteria.
De totes les que som, na Joana és la més vella. Era d'una casa vora la meva, na Joana, i tothom sabia que feia medicines en un tupí i un dia em va dir que si en volia aprendre, i si me'n volia anar amb ella a la nit. I si me'n va ensenyar, de curar febres, i mals d'ulls i gatirnons, i mals d'infants i ferides i malalties d'animals. I de recuperar objectes perduts i robats i de fer males mirades. Innocents de nosaltres. Si la cosa més en contra de Déu que hem fet mai és llevar-nos cada matí després que ens pengessin i collir flors i menjar mores.
A na Joana tots la deixaven fer i tots la volien si havien de néixer criatures o si tenien gatirnons. Fins que una volta va pedregar molt, i na Joana tenia un camp de blat, i en totes les terres on va pedregar no hi va quedar res, i al camp de na Joana no hi caigué ni una sola pedra. I digueren que na Joana havia fet el temporal amb unes pólvores. I li cridaven metzinera! I aleshores el feill del seu veí, que s'anomenava Joan Petit, que era un mosset de cinc anys que li havia dit metzinera davant de molts altres,prengué mal als peus i se li inflaren morats i negres, i es morí al cap de quatre dies, i tots exclamaren que na Joana li havia emmetzinat les sope. I li cridaren, preneu-la, la vella bagassa metzinera! I la prengueren. I ppoc després de prendre-la, plogueren granotes petites, petites, i na Joana els digué que si ella volia podia fer pedregar, o podia fer caure granotes o podia fer-los morir tot el bestiar, i llavors a mi me prenguerren també i na Joana no va dir mai res més. Però jo rai, que vaig aprendre de riure.
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada