400 ANIVERSARI DELS PROCESSOS DE LES BRUIXES DEL LLUÇANÈS.
SANT FELIU SASSERRA 1618-2018.
-Bon dia.
Van contestar:
-Bon dia- i es van fixar en el bolet a les seves mans.
La Roser els va explicar que ella havia nascut allà a prop, i que coneixia molt bé el bosc, i que la seva mare li havia ensenyat els bolets, quins es podien collir i quins no i quins es podien menjar i quins no.
-Vosaltres heu de menjar-vos només els bolets que els vostres pares diguin -va advertir-los, ficant-se un tros de bolet a la boca-. ¿On són els vostres pares? -va preguntar.
Una de les nenes va assenyalar en direcció a uns arbres.
-Molt bé, no us perdeu. Bon dia, macos -va dir la Roser i se'n va anar, amb el bolet de tinta de mà i el gat darrere.
Quan ja no se li veia, el nen, que es deia Quim, va fer:
-Era una bruixa.
La seva germana mitjana, que es deia Ada, va dir:
-Les bruixes no existeixen.
La germana gran, que es deia Nàdia va dir:
-Sí que existeixen.
S'havien penjat, en aquelles contrades, més de trenta dones. No cremat, penjat. Dones medecineres que pecaven perquè sabien guarir amb herbes i plantes i ungüents i oracions i sortilegis. Perquè sabien fer avortar i fer néixer criatures, i perquè creien en auguris i en la sort, i en plantes collides en tal o tal dia, i en la pròpia fe tant com en la de Crist.
Primer se les acusava de bruixeria; de fer emmalaltir animals, de fer que les truges es mengessin els godalls, de transformar-se en marrans i agitar les ovelles, d'arrencar el cap el cap del bestiar, d'escanyar criatures i menjar nadons, de bolcar carros i rebentar sacs, de tenir tractes amb el dimoni i d'enllitar-s'hi, de parir gallines blanques, de fer pedregar, de dir maleficis i d'endevinar, de cometre crims contra Déu i de provocar terratrèmols, de fer sortir el riu de mare i de matar bous per Festa Major.
Els veïns i els familiars explicaven que la Margalida Vila havia demanat cendra a una veïna per comprovar si era bruixa. Deien que la Falgueres vella i una minyona havien parlat de coses de bruixes, i que la Falgueres li havia explicat que s'havia reunit amb el dimoni darrere una mola i hi havia tingut part. Contaven que després de les pedregades de la vigília de Sant Francesc, havien trobat entre els estralls una pedra caiguda del cel amb un cabell llarg com dos pams, cosa que demostrava que el temporal havia estat cosa de bruixes. O declaraven que havien enviat una filla a comprar a ca l'Elisabet Raspall i quan havia tornat tenia mal de coll i mal de cap.
A vegades, apareixien homes que sabien reconèixer bruixes. I es passejaven pels pobles, i si les dones no anaven massa abrigades i les podien veure bé, identificaven les que eren bruixes. I si només en trobaven una o dues, no era problema, perquè començaves amb dues i a partir d'aquestes podies anar descobrint les altres. I si els pobles eren petits i no tenien presons les tancaven en cases particulars, i les despullaven i els buscaven les marques de bruixeria. I si les marques no hi eren, les feien sortir fregant les esquenes amb un tovalló nou, i després amb un drap de llana amb cendra a dintre. I a aquests homes se'ls pagava quatre rals, o més, i la seva fama s'escampava pels verals.
I aleshores es feien els interrogatoris. No per demostrar la innocència de les dones, sinó per trobar més bruixes. I després venien les tortures, perquè acabessin de dir on s'amagaven les altres i les perversitats que havien fet a alguns nens.
Durant les tortures es despullava les condemnades i se les ajeia damunt d'un banc, en posició bocaterrosa, amb els braços girats sobre les espatlles, subjectes a uns bastons que un torn estirava i retorçava. O bé se les penjava d'una corriola pels braços, que tenien lligats a l'esquena, hores i dies, i se'ls posava pesos als peus, cada vegada més pesants, perquè el dolor fos fort i els cossos vells i cargolats de les bruixes grans no poguessin suportar-ho.
Així l'hi havia explicat la mare de la Roser a la Roser, i l'àvia de la Roser a la mare de la Roser.
Les històries de bruixes que a la Roser li agradaven més eren les de la bruixa Marxanta del forat del cul del gos i de la bruixa Badia, de Sant Feliu Sasserra. La marxanta feia els seus conjurs amb tisores i oli, i tenia un gos lleig i bord. Quan la gent dels pobles la insultaven, la Marxanta els cridava: "Jo sóc del forat del cul del gos!" i reia.
La bruixa Badia s'havia mort velleta al llit. I aquest era el motiu principal pel qual a la Roser li agradava la seva història. Quan s'havia posat malalta i els seus familiars havien vist que li quedava poc, l'havien abandonat. Era dit que, quan una bruixa es moria, els seus poders passaven al familiar més proper si aquest era al llit de mort, començant per les noies. Però si ningú agafava els poders, aquests es morien amb la bruixa. La seva mort, doncs, va ser assistida per uns veïns que van avisar un capellà. Quan l'home va arribar a la casa, es va disposar a fer la cerimònia de la unció amb els sants olis. Per ungir-li els peus, havia de treure-li les mitges, però la Badia no es va deixar tocar i només repetia:
-¿Qui el vol?!
El capellà va alertar els veïns que si algú deia "Jo el vull" es convertiria en bruixa. I el mossèn contestava:
-Torneu-lo a qui us el va donar!
I després d'unes hores, la dona va dir:
-Qui el vulgui és a la xemeneia -i es va morir.
La bruixa Badia tenia un gat fosc, gros i lluent, que l'esperava a la porta i la seguia arreu, i si la perdia una estona, sempre la retrobava. Deien que quan la dona feia malifetes, perquè la gent no la descobrís, les feia a través del gat. Un dia un veí va llançar una galleda d'aigua freda al gatot perquè marxés i no tornés més, i el gat no es va ni mullar. El gat era el dimoni, deien els veïns, i si la nit que la bruixa Badia es va morir algú hagués dit "Jo el vull", el gat s'hauria quedat sempre més al costat d'aquell algú i l'hauria seguit a tot arreu.
Irene Solà, Els dics
