dijous, 5 de febrer del 2015

UN CONTE DE BRUIXES

VIATGE AL POBLE DE LA BRUIXERIA

«Viatge al poble de la bruixeria» forma part del recull de contes Viatges i flors, que Mercè Rodoreda va escriure el 1980. El text semblala descripció d'un somni inquietant.







«Li recomano que vagi al poble d'allà baix, el veu? L'arbreda el tapa però està darrere mateix de l'arbreda, no el veu mig esborrat darrere dels fullatges?», em va dir una dona sense edat, tota de negre, amb faldilles amples, arrugades a la cintura, i amb la cara rodona emmarcada per un mocador molt ben lligat a sota del mentó. «Se'n quedarà enamorat.» I va fer una mitja rialleta.

Queia el dia quan vaig arribar al poble, un poble si fa no fa com tots: amb cases baixes, d'un pis, màxim de dos, amb carrers els uns més estrets que els altres o a l'inrevés, amb una plaça amb arcades, amb un estanc, amb una taverna, amb tota mena de botigues i amb una funerària. El vaig voltar, el vaig travessar i vaig pensar que aquella dona hi devia tenir un record de joventut que li feia veure el poble absolutament sòpit d'una manera molt idealitzada. Vaig sortir del poble a pas mesurat pensant una mica en la seva gent. També eren com tota la gent però més que l'altra gent tenien en els ulls un reflex lleugerament inquietant. Oh, no gaire. Només una mica. Com si tot d'una fugissin d'allà on eren i emprenguessin el seu viatge per dintre, bastant endintre i enllà de l'espai. Em vaig asseure a la meitat d'un pujol a tocar una font. Com que l'hora era dolça i jo estava bastant cansat vaig pensar que m'agradaria veure sortir la lluna a la vora d'aquella font que cantava baixet la seva cançó d'aigua escapada de presons profundes.
S'acostava la nit. El poble es va il·luminar. Però la nit que venia semblava carregada d'històries d'arbres nascuts en un punt determinat per un voler molt segur i d'herba escampada per una mà molt sàvia en els llocs on podia estar més ben estesa. I el poble que ja no tenia cap llum encès, s'havien apagat tots alhora i la claror que baixava del cel no era la claror de sempre, sinó que tenia estries blavisses i, tot d'una, vaig veure damunt una ratlla de color de llamp, ampla com un camí estret, la primera persona nua de pèl a pèl estirada i flotant damunt aquella ratlla il·luminada però exactament com si estigués ajaguda en el seu llit i que, sense llençols, feia el gest d'acotxar-se amb el seu llençol. Una altra persona es va fer visible enmig de la fosca fins a trobar la llum, i una altra, i una altra, i més i més. Els uns estaven estaven bocaterrosa amb els braços estirats sota del cap, d'altres amb les cames arronsades, d'altres cargolats, d'altres panxa enlaire braços i cames en creu... i moltes criatures de bolquers nascudes en aquell poble, penjades a mig aire i movent els llavis com si xuclessin sense parar. Una nena asseguda en el buit, fregant-se els ulls abans d'estirar-se damunt de la llum, es va tapar les cames amb un llençol que no existia... i tot allò era tan natural, tan extraordinàriament quotidià, tan veritat, que fins que no vaig haver passejat els ulls per tota l'estesa d'adormits, no em vaig adonar que el poble havia desaparegut: no es veia cap casa, ni estanc ni taverna, ni plaça amb porxos, ni res de res. I tot d'un plegat va sortir un tros de lluna i es va aixecar una mica el vent i tot l'espai entre els adormits i jo es va omplir de fils de flor que passaven volant i, quan van haver passat, sense adonar-me del canvi, com si algú molt poderós m'hagués transportat, em vaig trobar no a la vora de la font cantadora sinó a la vora d'un llac de color de plom amb el tros de lluna dintre, enigmàtic, que de perfil em mirava de reüll i somreia de biaix com aquella dona vestida de negre que m'havia dit que el poble, no el veu darrere d'aquells fullatges?, era el poble més bonic del món.

Mercè Rodoreda, Viatges i flors.