LLEGENDES I COSTUMS
PER CURAR EL GOLL
Per guarir-se els golls, a Manresa, es rentaven el coll amb aigua de
nou fonts.
Amades. Costumari IV pàg. 106
SANT LLOP
Dia 1 de setembre
Els nostres
avis tenien sant Llop per advocat contra les bruixes, els diables i els mals
esperits en general. Hom també l’invocava contra les feres en general i contra
els animals monstruosos i llegendaris, en els quals fins ara encara creia la
gent senzilla del camp, especialment les dones. Avui, abans de sortir el Sol,
feien una coca triangular, amb farina pura de blat, d’ordi i de civada, tres ous
i tres cullerades de sal, i la donaven al primer pobre que trobaven o que
trucava a la porta demanant almoina. Així restaven immunitzats de tot malefici,
embruixament i mal donat, en general.
Amades. Costumari V pàg. 10
DIA 8 DE SETEMBRE
Entre bruixots, tiradors de cartes i d’altres gents
que practiquen arts endevinatòries i mig bruixesques, fou creença que la
muntanya de Montserrat donava clarícia i força en aquest sentit. Quan una
bruixa perd força bruixesca i resulta que la seva virtut malèfica minva o
recula, si va a Montserrat cobra nova potència i es refà, amb avantatge, de la
minva que experimentava. Per efecte d’aquesta creença, el dia d’avui acudien a
la muntanya santa la majoria de bruixots, bruixes, encisadors, saludadors, endevinetes
i adobadors i, en general, de gents que es lliuraven a les males arts i dels
qui guarien de gràcia.
Amades. Costumari V pàg. 22
DIA 26 DE SETEMBRE
Sant Cebrià i santa Justina
Sant Cebrià, bon coneixedor de
les males arts i de tots els secrets de la màgia, va compondre una oració per
tal que les persones creients i fidels puguin alliberar-se, per mitjà d’ella,
de la influència dels bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala
gent, oració que encara avui es remuga i que és fama que ha salvat a molta gent
d’encisos i maleficis.
Amades. Costumari V pàg. 204
DIA 29 DE SETEMBRE
SANT MIQUEL ARCÀNGEL
Havia estat costum, perdut fa
temps, guarnir els altars del sant arcàngel amb canyes que, per haver format
part de l’ornament, cobraven virtut per a matar jueus i bruixes sense haver-los
de tocar, o sia colpejant només llur ombra. Si el que duia una canya de sant
Miquel passava per damunt l’ombra d’un jueu o d’una fetillera els feia tant de
mal com si els trepitgés a ells mateixos
OCTUBRE
Hom creu que a la lluna plena d’aquest mes, igual que pel
gener, les bruixes li ensenyen llurs anques, per tal que els mantingui i
augmenti llur força maligna i bruixesca, la qual s’esvaeix i refreda per
l’acció del temps i per la vellesa.
OCTUBRE. LA
VIDA AL
Pel Berguedà diuen que hom no pot
deixar les eines de conreu abandonades al camp, i molt menys les arades, puix
que, de nit, el diable se’n serveix per sembrar males herbes i llavors que
perjudiquen els conreus i fan mal als sembrats.
Pel Ripollès creuen que, per evitar que les bruixes se serveixin
de l’arada per a llurs males arts, és necessari que hom la situï a la dreta de
la porta, dins del lloc on hom la guarda, i que no la deixi ajaguda ni cap per
avall. Ha de mantenir-se precisament dreta.
Per la Terra Alta posaven una
pedra damunt de la rella, quan llauraven, per esquivar les bruixes. Creien,
també que així no es perdia gens de llavor i que la collita fóra abundant i
pròspera.
OCTUBRE. DIA 25 SANT CRISPÍ
Segurament per una relació de
fonètica, hom tenia sant Crispí per patró dels crespis o de cabells crespats, i
com que els nostres avis tenien per bruixots els d’aquesta mena de cabell,
d’ací que per extensió hom cregués al sant sabater advocat de la gent lliurada
a les males arts i de la bruixeria en general, i que per aquest motiu hom el
reclamés contra els maleficis i els sortilegis.
OCTUBRE , DIA 26. SANT LLUCIÀ I SANT MARCIÀ, MÀRTIRS:
Fills de Vic, i bruixots que, amb
les seves arts i amb l’ajut del diable, que els era gran aliat, assolien tot
allò que volien. Però heus ací que una vegada volien fer-se seva una donzella
cristiana que s’havia donat a Nostre Senyor, i tot el seu poder i la influència
malèfica del diable van estavellar-se contra la força d’una creueta que aquella
donzella sempre portava penjada al coll. Els bruixots van comprendre que podia
més la creu que no pas tots els seus enginys i potingues i que l’ajut i
companyia del diable, i van decidir servir a Déu i abandonar el camí torçat que
fins aleshores havien seguit. Per purgar els seus errors, van anar a fer
penitència a una cova de la muntanya de santa Llúcia, del terme de Sant Hipòlit
de Voltregà, la qual cova la tradició encara assenyala i és anomenada cova de
sant Llucià. Havent tornat a Vic després de molts anys de penitència, la gent
els anava a trobar i els demanava mil coses estranyes, pròpies de la bruixeria
que havien practicat, i en dir ells que ja no feien de bruixots, la gent va
descobrir que eren cristians, i molestada perquè no satisfeien llurs desigs
estranys i llurs aberracions, els van denunciar per cristians. Foren convidats
a adorar els déus gentils i a practicar altra vegada la bruixeria, i com que
s’hi van negar, van decidir cremar-los, de viu en viu, enmig de la gran plaça
de Vic.
23 DE JUNY. VIGÍLIA DE SANT JOAN
Els pastors del Lluçanès encenien
grans fogueres al cim de les muntanyes on guardaven el bestiar, i un cop
apagades, feien passar el ramat pel damunt del caliu per tal de guardar-lo de
tota malura, de l’atac del llop i de picades de feristeles verinoses.
L’opinió que els focs de sant
Joan espanten i esquiven els mals esperits i els éssers malèfics que infesten
l’aire encara és ben estesa, i trobem algunes restes de pràctiques encaminades
a fer més activa l’acció del foc en aquest sentit.
A la Vall d’Aran escampaven foc
pels camps per tal de fer-ne fugir les bruixes, que creien que hi voltaven per
follar els fruits i desbaratar les collites.
És creença estesa que el fum de
les fogueres de sant Joan fa patir i desesperar les bruixes. Cavalcades damunt
d’una escombra, volen per l’aire d’ací d’allà, i cerquen on poder-se agafar i
sostreure’s a l’efecte de la claror i del fum de les fogueres.
Havia estat costum de tirar a la
foguera una bona quantitat de llenya verda per tal que fes força fum i aquest
envaís i perfumés la població, a fi de guardar-la de mals esperits, de bruixes
i de diables
Els bruixots i gents que
practiquen les males arts recullen les herbes que empren per fer encisos
malèfics i encantaments, creguts que aquesta nit les herbes redoblen la seva
virtut malèfica.
Per les contrades lleidatanes
anaven a collir ruda borda, creient que tenir-ne a casa guarda de bruixes, de
mals esperits, de maleficis i encisos.
A Riells tenen la noguera per cau
de bruixes i hom creu que al seu sopluig celebren llurs reunions i
conciliàbulus, i d’ací que l’ombra d’aquest arbre sigui fatídica i mortal i que
hom se’n guardi.
Les bruixes d’Andorra maleïen les
serveres i les roses de ca o englantines, les quals, per efecte de les seves
paraules, restaven maleficioses i a conseqüència d’això feien tornar els gossos
rabiosos i despertaven la ràbia als qui n’havien tingut i se n’havien guarit.
Al punt de mitjanit hom fa un
ungüent de gran virtut per a guarir de mal donat, mal d’enveja i d’altres
dolceses per l’estil. Es fa amb ruda collida la nit d’avui a aquesta mateixa
hora de l’any anterior, pastada amb llard, sagí salat i pols de “culebra”
blanca ben picada.
A Figueres havien posat sota el
coixí fulles d’espinavet collit aquesta nit per tal d’esquivar les bruixes i de
tenir somnis agradables.
A Linyola procuraven robar un
grapat de blat que, portat al damunt guardava d’embruixaments i de mals donats,
puix que les bruixes no podien encisar sense comptar abans els grans i, com que
no els era possible fer-ho havien d’abandonar llur propòsit.
A Jorba i a d’altres llocs de la Segarra baixa anaven a
robar un grapat d’ordi que, portat al damunt pels nuvis durant la cerimònia,
els guardava d’embruixaments i d’encortaments.
A la Selva de Mar collien bedoll
per a fer-ne escombres que tenien la virtut de treure els esperits, les bruixes
i el mal donat quan s’hi escombrava.
Les fadrines empordaneses que
sortien a cercar la bonaventura i d’altres herbes de virtut, quan no en
trobaven creien que alguna bruixa les devia haver encisades, i per tal de
trobar-ne força es posaven alguna peça de roba al revés: les mitges, el
mocador, el davantal o les faldilles.
A Campdevànol i a Combrèn
cercaven el fonoll que posaven al forat del pany per deturar el pas de les
bruixes i del mal esperit.
A Cerdanya havien cercat amb
avidesa branques de pomera que tinguessin poms de tres pomes i les penjaven
damunt de la porta creguts que xuclaven les bruixes que solen voltar
embolcallades amb el vent quan fa rufolades. Quan queia una poma, per efecte
del vent o pel que fos, suposaven que era signe que havia mort una bruixa
xuclada per la poma i corrien a cremar-la perquè ningú se la mengés, puix que
s’hauria embruixat.
La ruda collida al punt de
mitjanit té gran virtut per a deturar les bruixes d’entrar als corrals,
malmirar i encisar el bestiar. Penjada a la porta dels corrals de cabres no
deixa entrar a esquilar les cabres i, per tant, no poden congriar pedregades.
ÉS opinió estesa que els bruixes per a fer les pedres necessiten el pèl de la
cabra que utilitzen com a nucli de la pedra. Per a poder congriar una pedregada
els cal primerament esquilar cabres per tal de tenir material per a poder fer
les pedres. Hom creu que si posa una pedra de pedregada damunt una moneda
beneïda o simplement damunt del palmell de la mà, la pedra es fon i resta el
pèl que li ha servit d’eix. –sempre que es produeix una pedregada forta la gent
de muntanya l’atribueix a les bruixes i creu endevinar el ramat o l’escarot de
cabres que han esquilat per tal d’obtenir el pèl necessari. Hom creu que les
bruixes diuen:
El
romaní
No es pot
sofrir
En al·lusió al romaní beneït que
hom crema quan tempesteja i que hom penja per portes i finestres.
Aquesta nit hom tallava branques
d’avellaner o de saüquer per fer bastons de bruixa, els quals, en mans d’elles,
adquirien gràcia i virtut bruixesca i l’altra gent els emprava per a
defensar-se’n, puix que amb un sol copet tenia la virtut de matar-les.
En el calendari de l’infern,
compost i ordenat pel dimoni, avui s’escau la festa principal, equivalent al
nostre Nadal, i d’ací que avui resulti més extraordinari que els altres dies de
l’any tot el que es refereix als mals esperits, a les bruixes i al dimoni.
A la Vall de Vianya creuen que
aquesta nit és quan les bruixes tenen més poder i més força, i consideren
perillós d’anar massa pels afores i en despoblat, per por de topar-les i
d’ésser víctima de la seva fúria.
Pel turó de les Roquetes, als afores
de Sant Andreu de Palomar, aquesta nit hom veu voltar tot de llumenetes. Són
les bruixes que fugen de la vila, per l’efecte del fum de les fogueres que s’encenen;
duen llumenetes a les mans, amb l’intent de veure si poden encendre la
muntanya, però no ho assoleixen per raó de la virtut que aquesta nit tenen
totes les herbes.
Al cim del Pedraforca es
reuneixen totes les bruixes del Berguedà, del Cadí, de les Fonts del Llobregat,
de la Cerdanya
i d’altres paratges propers, i fan un gran ball, al so d’una cançó que diu:
Alfàbrega i valeriana,
menta i ruda
salven tota criatura.
Ruda i valeriana,
menta i alfàbrega,
tot ho cura i tot ho salva.
Menta i alfàbrega,
ruda i valeriana
salven tota persona nada.
Ruda i
valeriana,
alfàbrega i
sàlvia
tot el món
salven.
I el mestre boc, que salta i balla al mig de la rodona, contesta
en to de rèplica a cada pasada:
Més val l’orella d’ós,
que ho cura i salva tot.
Per la regió del Montserrat
pensen que el dimoni té tres grosses banyes a la testa; la d’enmig és lluminosa
com una atxa de vent, i a la seva claror es mou tota la reunió.
Acostar-se a aquestes reunions és
molt perillós. Ningú no gosa pas anar-hi. Sols una vegada, un sastre geperut
s’hi va atrevir, i per ell se sap el que hi passa. Tot el paratge que les
bruixes fan servir per ballar, així que elles el trepitgen s’encatifa tot de
ruda, d’alfàbrega, de valeriana i de sàlvia, i elles en fan bona collita per
fer llurs remeis, maleficis, encisos i, sobretot, seguicis i encantàries per a
fer-se estimar.
A Sentfores diuen que per allí on
passen les bruixes, a una hora a la rodona encisen i neulen totes les plantes i
a cada passa neix un mataparent o altre bolet verinós. Tots els bolets que hom
troba surten per efecte de les danses de les bruixes durant aquesta nit.
Un vell de Sant Martí Sarroca, al
Penedès, diuen que es comunicava amb les bruixes. Un any, la nit d’avui, amb
les seves filles pujà al cim on hi ha la plaça de les bruixes, encengué una
foguera i demanà que sortissin tants dimonis com espurnes. Al moment
n’aparegueren una fuminor espantosa i se sentí un gran terratrèmol, i ell i les
noies foren llançats a més d’una hora lluny.
Els anys que el dia d’avui
s’escau en dissabte les assemblees tenen molta més importància i revesteix
caràcter dantesc; en canvi, quan s’esdevé en divendres o en diumenge, molts
anys ni se’n fan perquè aquests dies els dimonis i tota la bruixeria gairebé
perden tota llur força, segons creença de la gent d’Andorra.
La majoria dels estanys pirinencs
del Canigó, del Cadí i de tot el massís muntanyenc i les serralades veïnes,
segons la gent de la rodalia, havien estat centre de reunió de bruixes que
ballaven en rodona a llur entorn i a còpia de trescar, tot ballant per la vora
de la riba de l’aigua, arribaren a deixar marcat com un camí on, de tant
passar-hi no creix l’herba.
A Andorra creien que les bruixes
es lliuraven desenfrenadament a la dansa. S’aplegaven les de tota aquella part
del Pirineu vora de l’estany d’Engolasters i ballaven nues del tot, enmig de
gran gatzara. Formaven tres cercles concèntrics, i a cada cadència de la tonada
les rodones s’acostaven i les ballaires es donaven un cop ben fort darreres amb
darreres. La fadrinalla sobretot, per tal de veure una dansa amb les ballaires
tan primes de roba, feia cap al cim d’Engolasters, però aviat eren descoberts
per unes vigilants que duien una llarga canya encisada, amb la qual, tot just
els tocaven, els deixaven convertits en gatassos negres que s’aferraven com una
llagasta al darrere de les ballaires, que gairebé sempre, en acabar la dansa
esbojarrada, totes duien un gat agafat a les anques i àdhuc n’hi havia que n’hi
duien dos. Menava la dansa el dimoni més ros de tota la dimoniada, el qual
sonava un flaviol i un tamborí.
Les bruixes
andorranes també s’aplegaven al cim de Font Argent i de Fra Miquel, i els
bruixots, al Cadí, i jugaven amb un estol de dimònies amb les quals ballaven el
ball rodó a la desesperada. Aquesta nit els era rigorosament privat barrejar-se
bruixots i bruixes; ells se les entenien amb les dimònies i elles amb dimonis.
Les bruixes
marineres, que eren les que vivien vora la costa i que només es dedicaven a fer
malifetes en mar, avui celebraven llurs assemblees enmig de la mar, damunt de
la qual es sostenien com si fos en terra ferma. Les presidia el dimoni de la mar,
que tampoc no és com els de terra, i, com les bruixes, només intervé en afers
mariners. Aquestes bruixes anaven fins al batent d eles ones amb un cistelló al
braç i una canya a tall de bastó. Tiraven el cistell a l’aigua i al punt
creixia fins a tornar-se una barca de vímet o de canya; posaven el bastó per
arbre i el davantal per vela i es feien a la mar. Quan estaven llestes tornaven
a terra i desfeien la barca, que es tornava un cistell, i com si no haguessin
fet res se n’anaven a acabar de passar
la nit a casa seva. També s’embarcaven amb nanses i garbitanes de pescar, i
d’ací que aquesta nit els vells pescadors no deixessin ormeigs d’aquests
abandonats a la platja per tal que les bruixes no els fessin servir de barca.
A Manresa
creuen que el dimoni només té intimitats amb les casades i sent un gran
respecte per les vídues. Després d’haver-les festejades, com a record de les
relacions, els marca una figura de serp damunt el ventre.
Per la Plana de Vic, el Congost i
el Montseny creuen que els mals esperits de tota aquella rodalia s’apleguen en
magna reunió i dansen follament i esperitada. Fan ball rodó i tot d’una,
ballant, salten de l’un cim a l’altre, i tota la dansa i els músics amb una alenada
de temps ballen al cim de les Agudes, del Matagalls, de l’Home Mort, del Brull,
de Monrou o del Turó Gros.
Les bruixes,
en llurs assembles, porten una gran ramada de gripaus que els fan de
consellers. A les novelles, per iniciar-les, els fan guardar els ramats de
gripaus a fi que sentin llurs raons i consells i s’acostumin a llur tracte i
converses.
Els pastors
lluçanesos deien que avui el dimoni marcava el seu ramat, car, segons creença,
feia una marca a les bruixes que equivalia al testimoni d’haver-se donat a ell.
Els clavava una mossegada a l’anca esquerra, i mossegava ben fort perquè s’hi
coneguessin les dents; i per tal que quan anaven vestides es veiés que eren
bruixes els xuclava l’ull esquerre.
A la regió de
Montserrat diuen que el dimoni fa dues marques: una banyada a l’ull i l’altra
en indret reservat, sovint a les anques; té la forma de dues banyes creuades,
d’un gripau, d’un moltó ben banyut o d’una simple rodoneta. Antigament als
bruixots que compareixien al tribunal els cercaven la marca diabòlica i els la
rentaven amb aigua beneita per tal de convèncer-se que era feta pel dimoni; si
no desapareixia creien que, en efecte, era obra seva.
Diuen a
Andorra que el dimoni, per distingir les bruixes de l’altra gent, els muda el
cor del costat esquerre, com el té tothom, al costat dret, i que q les bruixes
que demostren més aptituds en les males arts els posa uns untets que els fan
sortir pèl i arriben a tenir el cor ben pelut. La cerimònia de mudar-los el cor
de costat té lloc a la reunió d’aquesta nit. Quan mor una dona tinguda per
bruixa i hom es vol convèncer de si efectivament ho era, li obren el pit per
tal de veure si té el cor a la dreta a l’esquerra.
A Manresa
creuen que les bruixes són fàcilment distingibles perquè tenen dues ninetes als
ulls, i d’ací que llur mirada sigui feridora i matadora. Hi ha qui creu que
només tenen dues ninetes a l’ull esquerre i que al dret se’ls veuen unes
banyasses de cérvol.
Segons una
tradició, que Nostre Senyor creà els nostres primers pares, la costella que tragué
a Adam per fer la nostra mare Eva la deixà damunt d’una pedra. El dimoni que se
n’agradà i se la menjà, sense saber per què volia utilitzar-la el Creador. Quan
s’adonà que Nostre Senyor la cercava, el dimoni deixà damunt de la pedra una
cua de mona, i el bon Déu se’n serví per a fer Eva. I d’ací l’apel·latiu de
mona que hom aplica a voltes a les dones en sentit ponderatiu de bellesa. Una
vegada a l’any reviu en les bruixes llur essència original, i aquesta nit els
surt la cua de simi que totes les dones duen amagada interiorment.
Hom creu de les banyes igual que
de la cua, i al ball bruixesc d’aquesta nit les ballarines van totes mudades
amb set pams de banyes i altres tants de cua.
Les
bruixes andorranes no poden acudir a llurs assemblees sense haver anat a dormir
en havent sopat, per poca estona que sigui. Dormen només amb un ull, mentre amb
l’altre veuen tot el que passa a llur vora, i estant amatents a l’hora de
llevar-se per no mancar ni fer tard a la reunió, puix que del contrari el
dimoni les castiga.
Mentre
van de camí, tot volant, no paren de dir: “Per ací, per allà, cap ací, cap
allà”, talment com si guiessin una cavalcadura animal.
Les
bruixes s’unten els sotaixelles amb untets o brou de bruixa que componen amb
carn de penjat, infants vius (amb preferència nonats), mill negre i gram del
mateix color; tot ben bullit dins una calderassa on caben set bruixes. Per tal
d’abrandar la foguera ballen al seu entorn furiosament i desesperada. Aquest
brou els dóna la facultat de poder volar, tornar-se de l’espècie animal que
desitgen, d’oraclejar i de fer tota mena de maleficis.
