dissabte, 1 d’octubre del 2016

Bruixeria al Costumari de Joan Amades



LLEGENDES I COSTUMS






PER CURAR EL GOLL
Per guarir-se els golls, a Manresa, es rentaven el coll amb aigua de nou fonts.
 Amades. Costumari IV pàg. 106


SANT LLOP
Dia 1 de setembre

Els nostres avis tenien sant Llop per advocat contra les bruixes, els diables i els mals esperits en general. Hom també l’invocava contra les feres en general i contra els animals monstruosos i llegendaris, en els quals fins ara encara creia la gent senzilla del camp, especialment les dones. Avui, abans de sortir el Sol, feien una coca triangular, amb farina pura de blat, d’ordi i de civada, tres ous i tres cullerades de sal, i la donaven al primer pobre que trobaven o que trucava a la porta demanant almoina. Així restaven immunitzats de tot malefici, embruixament i mal donat, en general.
Amades. Costumari V pàg. 10

DIA 8 DE SETEMBRE

Entre bruixots, tiradors de cartes i d’altres gents que practiquen arts endevinatòries i mig bruixesques, fou creença que la muntanya de Montserrat donava clarícia i força en aquest sentit. Quan una bruixa perd força bruixesca i resulta que la seva virtut malèfica minva o recula, si va a Montserrat cobra nova potència i es refà, amb avantatge, de la minva que experimentava. Per efecte d’aquesta creença, el dia d’avui acudien a la muntanya santa la majoria de bruixots, bruixes, encisadors, saludadors, endevinetes i adobadors i, en general, de gents que es lliuraven a les males arts i dels qui guarien de gràcia. 
Amades. Costumari V pàg. 22

DIA 26 DE SETEMBRE
Sant Cebrià i santa Justina
Sant Cebrià, bon coneixedor de les males arts i de tots els secrets de la màgia, va compondre una oració per tal que les persones creients i fidels puguin alliberar-se, per mitjà d’ella, de la influència dels bruixots encisers, posadors de mal i tota mena de mala gent, oració que encara avui es remuga i que és fama que ha salvat a molta gent d’encisos i maleficis.
Amades. Costumari V pàg. 204


DIA 29 DE SETEMBRE
SANT MIQUEL ARCÀNGEL

Havia estat costum, perdut fa temps, guarnir els altars del sant arcàngel amb canyes que, per haver format part de l’ornament, cobraven virtut per a matar jueus i bruixes sense haver-los de tocar, o sia colpejant només llur ombra. Si el que duia una canya de sant Miquel passava per damunt l’ombra d’un jueu o d’una fetillera els feia tant de mal com si els trepitgés a ells mateixos
 Amades. Volum V Costumari pàg. 215


OCTUBRE
Hom creu que a la lluna plena d’aquest mes, igual que pel gener, les bruixes li ensenyen llurs anques, per tal que els mantingui i augmenti llur força maligna i bruixesca, la qual s’esvaeix i refreda per l’acció del temps i per la vellesa.
 Amades. Costumari vol. V pàg. 257

OCTUBRE.  LA VIDA AL CAMP
Pel Berguedà diuen que hom no pot deixar les eines de conreu abandonades al camp, i molt menys les arades, puix que, de nit, el diable se’n serveix per sembrar males herbes i llavors que perjudiquen els conreus i fan mal als sembrats.
Pel Ripollès creuen  que, per evitar que les bruixes se serveixin de l’arada per a llurs males arts, és necessari que hom la situï a la dreta de la porta, dins del lloc on hom la guarda, i que no la deixi ajaguda ni cap per avall. Ha de mantenir-se precisament dreta.
Per la Terra Alta posaven una pedra damunt de la rella, quan llauraven, per esquivar les bruixes. Creien, també que així no es perdia gens de llavor i que la collita fóra abundant i pròspera.
 Amades. Costumari. V pàg. 298

OCTUBRE. DIA 25 SANT CRISPÍ
Segurament per una relació de fonètica, hom tenia sant Crispí per patró dels crespis o de cabells crespats, i com que els nostres avis tenien per bruixots els d’aquesta mena de cabell, d’ací que per extensió hom cregués al sant sabater advocat de la gent lliurada a les males arts i de la bruixeria en general, i que per aquest motiu hom el reclamés contra els maleficis i els sortilegis.
 Amades, Costumari vol V pàg. 521

OCTUBRE , DIA 26. SANT LLUCIÀ I SANT MARCIÀ, MÀRTIRS:

Fills de Vic, i bruixots que, amb les seves arts i amb l’ajut del diable, que els era gran aliat, assolien tot allò que volien. Però heus ací que una vegada volien fer-se seva una donzella cristiana que s’havia donat a Nostre Senyor, i tot el seu poder i la influència malèfica del diable van estavellar-se contra la força d’una creueta que aquella donzella sempre portava penjada al coll. Els bruixots van comprendre que podia més la creu que no pas tots els seus enginys i potingues i que l’ajut i companyia del diable, i van decidir servir a Déu i abandonar el camí torçat que fins aleshores havien seguit. Per purgar els seus errors, van anar a fer penitència a una cova de la muntanya de santa Llúcia, del terme de Sant Hipòlit de Voltregà, la qual cova la tradició encara assenyala i és anomenada cova de sant Llucià. Havent tornat a Vic després de molts anys de penitència, la gent els anava a trobar i els demanava mil coses estranyes, pròpies de la bruixeria que havien practicat, i en dir ells que ja no feien de bruixots, la gent va descobrir que eren cristians, i molestada perquè no satisfeien llurs desigs estranys i llurs aberracions, els van denunciar per cristians. Foren convidats a adorar els déus gentils i a practicar altra vegada la bruixeria, i com que s’hi van negar, van decidir cremar-los, de viu en viu, enmig de la gran plaça de Vic.
 Amades. Costumari. V pàg. 522

23 DE JUNY. VIGÍLIA DE SANT JOAN

Els pastors del Lluçanès encenien grans fogueres al cim de les muntanyes on guardaven el bestiar, i un cop apagades, feien passar el ramat pel damunt del caliu per tal de guardar-lo de tota malura, de l’atac del llop i de picades de feristeles verinoses.


L’opinió que els focs de sant Joan espanten i esquiven els mals esperits i els éssers malèfics que infesten l’aire encara és ben estesa, i trobem algunes restes de pràctiques encaminades a fer més activa l’acció del foc en aquest sentit.
A la Vall d’Aran escampaven foc pels camps per tal de fer-ne fugir les bruixes, que creien que hi voltaven per follar els fruits i desbaratar les collites.
És creença estesa que el fum de les fogueres de sant Joan fa patir i desesperar les bruixes. Cavalcades damunt d’una escombra, volen per l’aire d’ací d’allà, i cerquen on poder-se agafar i sostreure’s a l’efecte de la claror i del fum de les fogueres.

Havia estat costum de tirar a la foguera una bona quantitat de llenya verda per tal que fes força fum i aquest envaís i perfumés la població, a fi de guardar-la de mals esperits, de bruixes i de diables


Els bruixots i gents que practiquen les males arts recullen les herbes que empren per fer encisos malèfics i encantaments, creguts que aquesta nit les herbes redoblen la seva virtut malèfica.
Per les contrades lleidatanes anaven a collir ruda borda, creient que tenir-ne a casa guarda de bruixes, de mals esperits, de maleficis i encisos.
A Riells tenen la noguera per cau de bruixes i hom creu que al seu sopluig celebren llurs reunions i conciliàbulus, i d’ací que l’ombra d’aquest arbre sigui fatídica i mortal i que hom se’n guardi.

Les bruixes d’Andorra maleïen les serveres i les roses de ca o englantines, les quals, per efecte de les seves paraules, restaven maleficioses i a conseqüència d’això feien tornar els gossos rabiosos i despertaven la ràbia als qui n’havien tingut i se n’havien guarit.

Al punt de mitjanit hom fa un ungüent de gran virtut per a guarir de mal donat, mal d’enveja i d’altres dolceses per l’estil. Es fa amb ruda collida la nit d’avui a aquesta mateixa hora de l’any anterior, pastada amb llard, sagí salat i pols de “culebra” blanca ben picada.

A Figueres havien posat sota el coixí fulles d’espinavet collit aquesta nit per tal d’esquivar les bruixes i de tenir somnis agradables.

A Linyola procuraven robar un grapat de blat que, portat al damunt guardava d’embruixaments i de mals donats, puix que les bruixes no podien encisar sense comptar abans els grans i, com que no els era possible fer-ho havien d’abandonar llur propòsit.

A Jorba i a d’altres llocs de la Segarra baixa anaven a robar un grapat d’ordi que, portat al damunt pels nuvis durant la cerimònia, els guardava d’embruixaments i d’encortaments.

A la Selva de Mar collien bedoll per a fer-ne escombres que tenien la virtut de treure els esperits, les bruixes i el mal donat quan s’hi escombrava.

Les fadrines empordaneses que sortien a cercar la bonaventura i d’altres herbes de virtut, quan no en trobaven creien que alguna bruixa les devia haver encisades, i per tal de trobar-ne força es posaven alguna peça de roba al revés: les mitges, el mocador, el davantal o les faldilles.

A Campdevànol i a Combrèn cercaven el fonoll que posaven al forat del pany per deturar el pas de les bruixes i del mal esperit.

A Cerdanya havien cercat amb avidesa branques de pomera que tinguessin poms de tres pomes i les penjaven damunt de la porta creguts que xuclaven les bruixes que solen voltar embolcallades amb el vent quan fa rufolades. Quan queia una poma, per efecte del vent o pel que fos, suposaven que era signe que havia mort una bruixa xuclada per la poma i corrien a cremar-la perquè ningú se la mengés, puix que s’hauria embruixat.

La ruda collida al punt de mitjanit té gran virtut per a deturar les bruixes d’entrar als corrals, malmirar i encisar el bestiar. Penjada a la porta dels corrals de cabres no deixa entrar a esquilar les cabres i, per tant, no poden congriar pedregades. ÉS opinió estesa que els bruixes per a fer les pedres necessiten el pèl de la cabra que utilitzen com a nucli de la pedra. Per a poder congriar una pedregada els cal primerament esquilar cabres per tal de tenir material per a poder fer les pedres. Hom creu que si posa una pedra de pedregada damunt una moneda beneïda o simplement damunt del palmell de la mà, la pedra es fon i resta el pèl que li ha servit d’eix. –sempre que es produeix una pedregada forta la gent de muntanya l’atribueix a les bruixes i creu endevinar el ramat o l’escarot de cabres que han esquilat per tal d’obtenir el pèl necessari. Hom creu que les bruixes diuen:

                                               El romaní
                                  No es pot sofrir
En al·lusió al romaní beneït que hom crema quan tempesteja i que hom penja per portes i finestres.

Aquesta nit hom tallava branques d’avellaner o de saüquer per fer bastons de bruixa, els quals, en mans d’elles, adquirien gràcia i virtut bruixesca i l’altra gent els emprava per a defensar-se’n, puix que amb un sol copet tenia la virtut de matar-les.

En el calendari de l’infern, compost i ordenat pel dimoni, avui s’escau la festa principal, equivalent al nostre Nadal, i d’ací que avui resulti més extraordinari que els altres dies de l’any tot el que es refereix als mals esperits, a les bruixes i al dimoni.
A la Vall de Vianya creuen que aquesta nit és quan les bruixes tenen més poder i més força, i consideren perillós d’anar massa pels afores i en despoblat, per por de topar-les i d’ésser víctima de la seva fúria.

Pel turó de les Roquetes, als afores de Sant Andreu de Palomar, aquesta nit hom veu voltar tot de llumenetes. Són les bruixes que fugen de la vila, per l’efecte del fum de les fogueres que s’encenen; duen llumenetes a les mans, amb l’intent de veure si poden encendre la muntanya, però no ho assoleixen per raó de la virtut que aquesta nit tenen totes les herbes.

Al cim del Pedraforca es reuneixen totes les bruixes del Berguedà, del Cadí, de les Fonts del Llobregat, de la Cerdanya i d’altres paratges propers, i fan un gran ball, al so d’una cançó que diu:

Alfàbrega i valeriana,
menta i ruda
salven tota criatura.

Ruda i valeriana,
menta i alfàbrega,
tot ho cura i tot ho salva.

Menta i alfàbrega,
ruda i valeriana
salven tota persona nada.

Ruda i valeriana,
alfàbrega i sàlvia
tot el món salven.

I el mestre boc, que salta i balla al mig de la rodona, contesta en to de rèplica a cada pasada:

Més val l’orella d’ós,
que ho cura i salva tot.

Per la regió del Montserrat pensen que el dimoni té tres grosses banyes a la testa; la d’enmig és lluminosa com una atxa de vent, i a la seva claror es mou tota la reunió.
Acostar-se a aquestes reunions és molt perillós. Ningú no gosa pas anar-hi. Sols una vegada, un sastre geperut s’hi va atrevir, i per ell se sap el que hi passa. Tot el paratge que les bruixes fan servir per ballar, així que elles el trepitgen s’encatifa tot de ruda, d’alfàbrega, de valeriana i de sàlvia, i elles en fan bona collita per fer llurs remeis, maleficis, encisos i, sobretot, seguicis i encantàries per a fer-se estimar.

A Sentfores diuen que per allí on passen les bruixes, a una hora a la rodona encisen i neulen totes les plantes i a cada passa neix un mataparent o altre bolet verinós. Tots els bolets que hom troba surten per efecte de les danses de les bruixes durant aquesta nit.

Un vell de Sant Martí Sarroca, al Penedès, diuen que es comunicava amb les bruixes. Un any, la nit d’avui, amb les seves filles pujà al cim on hi ha la plaça de les bruixes, encengué una foguera i demanà que sortissin tants dimonis com espurnes. Al moment n’aparegueren una fuminor espantosa i se sentí un gran terratrèmol, i ell i les noies foren llançats a més d’una hora lluny.
Els anys que el dia d’avui s’escau en dissabte les assemblees tenen molta més importància i revesteix caràcter dantesc; en canvi, quan s’esdevé en divendres o en diumenge, molts anys ni se’n fan perquè aquests dies els dimonis i tota la bruixeria gairebé perden tota llur força, segons creença de la gent d’Andorra.

La majoria dels estanys pirinencs del Canigó, del Cadí i de tot el massís muntanyenc i les serralades veïnes, segons la gent de la rodalia, havien estat centre de reunió de bruixes que ballaven en rodona a llur entorn i a còpia de trescar, tot ballant per la vora de la riba de l’aigua, arribaren a deixar marcat com un camí on, de tant passar-hi no creix l’herba.

A Andorra creien que les bruixes es lliuraven desenfrenadament a la dansa. S’aplegaven les de tota aquella part del Pirineu vora de l’estany d’Engolasters i ballaven nues del tot, enmig de gran gatzara. Formaven tres cercles concèntrics, i a cada cadència de la tonada les rodones s’acostaven i les ballaires es donaven un cop ben fort darreres amb darreres. La fadrinalla sobretot, per tal de veure una dansa amb les ballaires tan primes de roba, feia cap al cim d’Engolasters, però aviat eren descoberts per unes vigilants que duien una llarga canya encisada, amb la qual, tot just els tocaven, els deixaven convertits en gatassos negres que s’aferraven com una llagasta al darrere de les ballaires, que gairebé sempre, en acabar la dansa esbojarrada, totes duien un gat agafat a les anques i àdhuc n’hi havia que n’hi duien dos. Menava la dansa el dimoni més ros de tota la dimoniada, el qual sonava un flaviol i un tamborí.
Les bruixes andorranes també s’aplegaven al cim de Font Argent i de Fra Miquel, i els bruixots, al Cadí, i jugaven amb un estol de dimònies amb les quals ballaven el ball rodó a la desesperada. Aquesta nit els era rigorosament privat barrejar-se bruixots i bruixes; ells se les entenien amb les dimònies i elles amb dimonis.

Les bruixes marineres, que eren les que vivien vora la costa i que només es dedicaven a fer malifetes en mar, avui celebraven llurs assemblees enmig de la mar, damunt de la qual es sostenien com si fos en terra ferma. Les presidia el dimoni de la mar, que tampoc no és com els de terra, i, com les bruixes, només intervé en afers mariners. Aquestes bruixes anaven fins al batent d eles ones amb un cistelló al braç i una canya a tall de bastó. Tiraven el cistell a l’aigua i al punt creixia fins a tornar-se una barca de vímet o de canya; posaven el bastó per arbre i el davantal per vela i es feien a la mar. Quan estaven llestes tornaven a terra i desfeien la barca, que es tornava un cistell, i com si no haguessin fet  res se n’anaven a acabar de passar la nit a casa seva. També s’embarcaven amb nanses i garbitanes de pescar, i d’ací que aquesta nit els vells pescadors no deixessin ormeigs d’aquests abandonats a la platja per tal que les bruixes no els fessin servir de barca.

A Manresa creuen que el dimoni només té intimitats amb les casades i sent un gran respecte per les vídues. Després d’haver-les festejades, com a record de les relacions, els marca una figura de serp damunt el ventre.

Per la Plana de Vic, el Congost i el Montseny creuen que els mals esperits de tota aquella rodalia s’apleguen en magna reunió i dansen follament i esperitada. Fan ball rodó i tot d’una, ballant, salten de l’un cim a l’altre, i tota la dansa i els músics amb una alenada de temps ballen al cim de les Agudes, del Matagalls, de l’Home Mort, del Brull, de Monrou o del Turó Gros.
Les bruixes, en llurs assembles, porten una gran ramada de gripaus que els fan de consellers. A les novelles, per iniciar-les, els fan guardar els ramats de gripaus a fi que sentin llurs raons i consells i s’acostumin a llur tracte i converses.

Els pastors lluçanesos deien que avui el dimoni marcava el seu ramat, car, segons creença, feia una marca a les bruixes que equivalia al testimoni d’haver-se donat a ell. Els clavava una mossegada a l’anca esquerra, i mossegava ben fort perquè s’hi coneguessin les dents; i per tal que quan anaven vestides es veiés que eren bruixes els xuclava l’ull esquerre.

A la regió de Montserrat diuen que el dimoni fa dues marques: una banyada a l’ull i l’altra en indret reservat, sovint a les anques; té la forma de dues banyes creuades, d’un gripau, d’un moltó ben banyut o d’una simple rodoneta. Antigament als bruixots que compareixien al tribunal els cercaven la marca diabòlica i els la rentaven amb aigua beneita per tal de convèncer-se que era feta pel dimoni; si no desapareixia creien que, en efecte, era obra seva.

Diuen a Andorra que el dimoni, per distingir les bruixes de l’altra gent, els muda el cor del costat esquerre, com el té tothom, al costat dret, i que q les bruixes que demostren més aptituds en les males arts els posa uns untets que els fan sortir pèl i arriben a tenir el cor ben pelut. La cerimònia de mudar-los el cor de costat té lloc a la reunió d’aquesta nit. Quan mor una dona tinguda per bruixa i hom es vol convèncer de si efectivament ho era, li obren el pit per tal de veure si té el cor a la dreta a l’esquerra.

A Manresa creuen que les bruixes són fàcilment distingibles perquè tenen dues ninetes als ulls, i d’ací que llur mirada sigui feridora i matadora. Hi ha qui creu que només tenen dues ninetes a l’ull esquerre i que al dret se’ls veuen unes banyasses de cérvol.
Segons una tradició, que Nostre Senyor creà els nostres primers pares, la costella que tragué a Adam per fer la nostra mare Eva la deixà damunt d’una pedra. El dimoni que se n’agradà i se la menjà, sense saber per què volia utilitzar-la el Creador. Quan s’adonà que Nostre Senyor la cercava, el dimoni deixà damunt de la pedra una cua de mona, i el bon Déu se’n serví per a fer Eva. I d’ací l’apel·latiu de mona que hom aplica a voltes a les dones en sentit ponderatiu de bellesa. Una vegada a l’any reviu en les bruixes llur essència original, i aquesta nit els surt la cua de simi que totes les dones duen amagada interiorment.

Hom creu de les banyes igual que de la cua, i al ball bruixesc d’aquesta nit les ballarines van totes mudades amb set pams de banyes i altres tants de cua.

                Les bruixes andorranes no poden acudir a llurs assemblees sense haver anat a dormir en havent sopat, per poca estona que sigui. Dormen només amb un ull, mentre amb l’altre veuen tot el que passa a llur vora, i estant amatents a l’hora de llevar-se per no mancar ni fer tard a la reunió, puix que del contrari el dimoni les castiga.
                Mentre van de camí, tot volant, no paren de dir: “Per ací, per allà, cap ací, cap allà”, talment com si guiessin una cavalcadura animal.
                Les bruixes s’unten els sotaixelles amb untets o brou de bruixa que componen amb carn de penjat, infants vius (amb preferència nonats), mill negre i gram del mateix color; tot ben bullit dins una calderassa on caben set bruixes. Per tal d’abrandar la foguera ballen al seu entorn furiosament i desesperada. Aquest brou els dóna la facultat de poder volar, tornar-se de l’espècie animal que desitgen, d’oraclejar i de fer tota mena de maleficis.
                




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada