La commemoració
del 400è aniversari dels processos de bruixeria que van esdevenir al Lluçanès i
més concretament a la capital de la sotsvegueria, Sant Feliu Sasserra és un bon moment per reflexionar sobre els fets
de fa quatre-cents anys i per estudiar i difondre la nostra història.
Tractarem el
procés contra les bruixes que es va fer a Sant Feliu Sasserra, com a centre de
la sotsvegueria del Lluçanès, malgrat que de les bruixes jutjades, pràcticament
totes són de les altres poblacions lluçaneses o berguedanes. No parlarem de la
bruixeria com a llegenda o com a històries de bruixeries que la documentació o
les històries familiars ens han aportat i que tan bé ha estudiat Jordi Torres
Sociats.
Totes les cultures han cregut
en la relació de l’home amb els poders sobrenaturals. La relació amb aquests
poders pot produir efectes benèfics o efectes malèfics. Saber guarir,
solucionar problemes amb l’ajut dels poders del més enllà, assegurar una bona
collita, provocar la pluja en èpoques de sequera, etc., són mostres dels
beneficis que podrien produir aquests poders.(miracles, processons per demanar
la pluja, benedicció dels camps, contra les tempestes etc. Quan aquesta relació s’utilitza per fer mal a
d’altri o per benefici propi, apareixen
els efectes malèfics. És el que coneixem com a bruixeria.
Ser bruixa o bruixot suposava
un coneixement de la botànica, de la meteorologia i de tota una cultura
popular.
Les bruixes podien
transformar-se en animals i podien, així, passar per llocs molt petits, podien
veure-hi a distància i servir-se d’animals auxiliars. Podien viatjar a gran
velocitat i fer mal als animals i a les persones, sobretot als nadons.
A partir del segle XIII alguns
pares de l’Església com Tomàs d’Aquino comencen a afirmar que el dimoni pot
actuar a la Terra i podia tenir relacions sexuals amb els homes. L’any 1326
Joan XXII va publicar la butlla Super
illius specula on condemna la bruixeria com a culte al dimoni.
L’obra Malleus
maleficarum (martell de bruixes), publicada el 1486 va establir els trets de
la bruixeria i els mitjans per a combatre-la. Afirma que els tribunals civils
tenen competència per perseguir les bruixes i condemnar-les a mort.
 |
| Tomàs d'Aquino |
 |
Joan XXII |
Al
segle XVII, la publicació de l’obra de Francesco Maria Guazzo Compendium Maleficarum (1608),
popularitzà la persecució de les bruixes, ja que inclou unes il·lustracions que
reprodueixen les diferents pràctiques atribuïdes a les bruixes.
La població europea, a finals
del segle XVI, s’havia recuperat de la Pesta Negra, epidèmia que entre els anys
1347 i 1350 assolà el continent.
Al primer terç del segle XVII
Catalunya tenia prop de mig milió d’habitants, fruit del creixement demogràfic
i de la immigració, sobretot de la immigració occitana. És un context on
l´element religiós impregna la vida civil. Per exemple per acabar la sequera es
fan pregàries, processons amb la imatge a la qual es té més devoció.
La persecució de la bruixeria
és un fenomen repressiu que es desenvolupa a Europa entre 1450 i 1750. El
període de més repressió correspon a finals del segle XVI i començament del
XVII. Normalment foren les autoritats civils les que portaren els processos.
Els
territoris on més es van perseguir les bruixes foren els països situats entre
Suïssa i els Països Baixos. Al voltant de l’any 1580.
La persecució arribà a França i Escòcia,
Alemanya, Castella i Anglaterra. A Catalunya, segons les estimacions de Joan
Reglà, es produïren quatre-centes execucions. Les víctimes eren, generalment,
dones d’edat avançada, de condició social baixa i que vivien soles (solteres o vídues).
Els manuals sobre les bruixes
van dotar els poders locals d’una arma que podien utilitzar per defensar els
seus interessos.
El llibre
"Ordinacions de les Valls d'Àneu", del 1424, recull la primera llei
que es coneix a Europa sobre el delicte de bruixeria.
Els primers judicis a Europa per bruixeria
es van fer al Pirineu, en concret, a les Valls d'Àneu. La
majoria de les acusades eren dones,
assenyalades i perseguides
pels seus veïns, no per la Inquisició, i acabaven a la forca.
La vida al segle XVII era
difícil a Catalunya, això explica l’aparició del bandolerisme o de les
comunitats de preveres que en aquell temps proliferaren.
És una època de pestes,
sequeres, males collites o inundacions com la de 1617, gran quantitat
d’impostos. De tot això n’hi havia d’haver algun culpable, algú que trenqués
les normes i aquest algú foren les bruixes i bruixots que com a seguidors del
dimoni portaven el mal a la societat.
La gran persecució dels anys
1616-1622
1617: “Lo any del diluvi”
I ens aturem al segle XVII perquè es dóna
l’episodi més greu d’inundacions conegut a Catalunya els darrers 1.000
anys: “Lo any del Diluvi”, de novembre del 1617.
La capacitat destructiva d’aquest episodi d’inundacions és molt superior a la
de qualsevol altre, i sorprèn per la facilitat amb què es produeixen
desbordaments catastròfics simultanis en quasi la totalitat de conques fluvials
catalanes. En dos dies, l’episodi del 1617 va acumular simultàniament valors
rècord de desbordament per als que cal tot un segle de registres instrumentals
per igualar-ho!!! La persistència durant 10 dies de llevants i xalocs amb una
pertorbació mediterrània en va ser la causant.
SANT FELIU SASSERRA AL SEGLE XVII
LES BRUIXES DEL LLUÇANÈS
Els fets ens han
arribat gràcies a un procés judicial "la causa processal més completa que
es conserva sobre bruixes catalanes i una de les més interessants d'Europa de
cara a l'estudi de la bruixeria en general" segons Lluís
Orriols.
Com ens ha
arribat aquest document? Sabem que Ramon Vinader i Nubau, advocat i professor
de dret el va donar a Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912), entre
altres documents, aquests processos del Lluçanès, quan Menéndez Pelayo
preparava la seva obra Historia de los Heterodoxos españoles.
RAMON
VINADER I NUBAU (1832-1896)
Advocat,
polític, historiador de l’art. Va estudiar dret a Barcelona i a Madrid. Va
col·laborar a la premsa de Madrid i a la de Vic (El Ausonense i El Eco de la
Montaña).
A les
eleccions de 1867 va ser escollit diputat a Corts pel Partit Carlista/Comunión
Católico-Monárquica per Palma de Mallorca. Els anys 1869 i 1871 fou escollit
diputat per Vic.
Va publicar
una biografia de Carles Lluís de Borbó, comte de Montemolín. Vinader,
integrista catòlic va fer amistat amb Marcelino Menéndez y Pelayo, a qui va
proporcionar una important documentació sobre un procés judicial d’unes dones
vigatanes del segle XVII acusades de bruixeria. Concretament es tractava de
diverses causes incoades l’any 1618 i seguides fins al 1620, contra un grup de
dones acusades de ser bruixes. Aquests papers van arribar a les mans de
Menéndez Pelayo quan preparava la seva obra Historia de los Heterodoxos espanyoles,
obra en la qual en fa referència:
"Fuera empresa fácil, pero no sé hasta qué punto útil, reunir noticias de
procesos de brujería. Hay en todos ellos una fatigosa monotonía de pormenores,
que quita las ganas de proceder a más menuda investigación. En España su
escasez los hace algo más estimables. Yo poseo tres o cuatro, y no de la
Inquisición todos. El más curioso es contra ciertas brujas catalanas de la
diócesis de Vich en 1618 y 1620. Arnaldo Febrer, procurador fiscal de la curia
de la Veguería de Llusanés, denunció al veguer que «pocos años antes habían
sido sentenciados a muerte muchos brujos y brujas en Urgel, Segarra y otros
puntos del Principado, todos los cuales habían sido conocidos por una señal que
tenían en el hombro, con la cual marcaba el demonio a sus secuaces», hábiles
todos en hechizar y matar niños, transportarlos de unas a otras ciudades y
villas, envenenar y matar bestias, dar y quitar bocios, sustituir el agua
bendita de las pilas de las iglesias con agua sin bendecir. Y, sospechándose
que en la dicha villa de San Felíu había otros malhechores semejantes, procedióse
a examinar a tres mujeres: Marquesa Vila, de oficio partera; Felipa Gallifa y
Monserrata Fábregas, alias Graciana, mojándoles la espalda con
agua bendita, y encontrándoles la consabida señal. Esto bastó para que se les
condujese a las cárceles reales de la villa y diera comienzo el proceso, que
por no ser inquisitorial, sino del foro ordinario, abunda en refinamientos de
ignorancia y barbarie, prodigándose, sobre todo, el tormento con lastimosa
prodigalidad. Uno de los testigos dijo que las brujas tenían grano de falguera y
que con pedriscos y tempestades destruían los frutos de la tierra. Otro declaró
que con sus trazas diabólicas sustituían y secuestraban los niños, de tal
suerte que «quien piensa tener hijos propios, los tiene de morería y otras
partes». A consecuencia de esto y de las sabidas acusaciones de cohabitación
con el demonio y demás impurezas y bailoteos del aquelarre, la justicia secular
torturó a Juana Pons, a la Vigatana, a Juana Mateus, a Rafaela
Puigcercós y a otras muchas, y, arrancándoles las confesiones por aquel execrable
sistema de procedimientos, acabó por decir «quod suspendantur laqueo per
collum, in alta furca taliter quod naturaliter moriantur, et anima a corpore
separetur»2105.
2105 Me regaló los autos de esta causa mi amigo D. Ramón Vinader.
Actualment els originals d’aquestes causes es guarden a la biblioteca
Menéndez y Pelayo de Santander.
Entre les dones acusades de practicar la bruixeria destaquen les següents:
JERÒNIMA
PONS, àlies "Joana Negra". Nascuda a Can Muntanyola, Lluçà.
L'ensinistrà en l'art de la bruixeria la seva mare, que l'havia aprés d'una
madrastra i que ja l'exercia l'any 1588. Fou penjada a Sallent. "Joana
Negra transmeté els seus coneixements a la seva nora Felipa Esperança Gallifa.
Casada en segones núpcies amb Joan
Pons, bracer de Sallent, on aniran a viure.
FELIPA
ESPERANÇA GALLIFA. Nascuda a Folgueroles i casada amb
Bernat Gallifa, de Sant Boi de Lluçanès. Vingueren a viure a Sant Feliu
Sasserra.
MONTSERRADA FÀBREGAS, Gurb, àlies
"Graciana". Vídua de Gracià Fàbregas. Quan va ser
presa tenia uns seixanta anys. Havia nascut a Sant Andreu de Gurb. Va ésser
majordoma del rector de Gaià i de Can Sala, de Sant Feliu Sasserra. Quan la van
detenir va quedar sota la custòdia de Bartomeu Barnola, sastre de Sant Feliu
Sasserra.
La visura
es féu a finals de 1618 a casa de Joseph Sala, burgès de la vila, dalt al cap
de la casa en un porxo, sota la supervisió de Cosme Soler. Actuaren com a
testimonis Andreu Francesc Sala, Pere Oliva i Antoni
Roca.
JOANA
VINYES. de Sant
Martí d'Albars.
NA CANALIAS. Muller d'un ermità de
l'església de Salselles.
NA COLL. Germana de Joana Negra.
"NA
ALIASA". Germana de Joana Negra.
NA BRUNETA. Vídua de Sallent.
NA
SANTINYANA. De
Sallent.
FRANCINA
VALL, àlies
"Barjaula", muller d'Antoni Vall, pagès de Prats. Vivien
a Santa Maria de Merlès.
JOANA OLLICA. Muller de Valentí Ollich, de Prats. Era considerada com “la dona
més galant de Prats”.
MARIA VIOLETA. Àlies
BORI. El seu home era un carboner de Prats, anomenat Antoni Joan Violet,
àlies BORI. Quan la van detenir tenia 40 anys.
JOANA MARTINA FERRERA, àlies VINYAS. Casada en primeres
núpcies, amb Pere Vinyes, amb qui visqué al mas Vinyes, de Sant Martí d’Albars.
Quan la van detenir ja era vídua de Gabriel Martí Ferrer, pagès de Perafita.
.
CATERINA
TRENCA. Viuda de
Miquel Trenca. Va viure al Puig de Pinós i serví al mas Casanova del Pla
d’Oristà, parròquia de Sant Martí de Merlés.
VIOLANT
MATEU. Àlies
"Xica Mateu". Casada amb Francesc Mateu, àlies Xico Mateu, teixidor de
lli, de Sant Andreu de Sagàs, baronia de La Portella.Vivia al Pou de Sagàs.
Erea cunyada de:
JOANA
MATEU. Àlies
"Matamoros". Muller de Montserrat Mateu (a) Matamoros, del
mas Matamoros de Sant Andreu de Sagàs.
NA CASALS Viuda. Vivia al Pujol de Sagàs.
NA SABORIDA. Era de Sant Jaume de Frontanyà.
Vivia al molí de Vilartimó
RAFAELA
PUIGCERCÓS I ROMA. Casada en
primeres núpcies amb Joan Bartomeu Roma i en segones amb Janot Puigcercós, del
mas Torrents, de Sant Agustí de Lluçanès. Tenia , quan va ser presa, al voltant
de seixanta anys i era una dona "alta i gallarda" En el moment
de la detenció vivia al mas Torrents, de Sant Agustí de Lluçanès.
JAUMETA RICARDA, àlies PELLISSONA Muller de Jaume
Ricart, pagès de Santa Maria d’Alpens. Processada a Ripoll.
FRANCINA SOLANA. Penjada a Ripoll. L’esmenta “la
Roma” en plena tortura.
Parlar de totes elles seria molt llarg i, per això, ens centrarem en tres moments que poden resumir tot el procés:
1.
JERÒNIMA PONS àlies JOANA NEGRA
2.
MONTSERRADA FÀBREGAS, àlies GRACIANA
MARQUESA VILA, i FELIPA ESPERANÇA GALLIFA
3.
RAFAELA PUIGCERCÓS I ROMA
4.
A més parlarem d’un altre text procedent de la Sotsvegueria del
Lluçanès que es conserva a l’arxiu Històric de Moià.
SOTSVEGUERIA DEL LLUÇANÈS
Fons documental:
AHM: Sotsvegueria del Lluçanès,
caixa 1 :
Sense data. Deposició de Joana
Martina Ferrera, “la Vinyes”. Procés contra bruixeria.
La història comença un
dimarts, 30 d’octubre de 1618, a la vila de Sallent, diòcesi de Vic, vegueria
de Manresa on
“essent personalment
constituïts lo Noble Senyor Don Miquel de Clariana y de Seva, en la ciutat de
Vich populat, Procurador General de les Baronies y jurisdictions de la Mensa
episcopal de Vich per lo Molt Il·lustríssim y Reverendíssim Senyor Fra Dom
Andreu de St. Hierònim, per la gràtia de Déu y de la Santa Sede Apostòlica bisbe de Vich, y del Consell de lo Magnífich
Senyor en lo temporal del castell, vila i terme de Sallent...
S’inicia el procés contra
Jerònima Pons, àlias Joana Negra.
JERÒNIMA PONS, àlias “JOANA
NEGRA”. Filla de Can Muntanyola de Lluçà. Casada en primeres núpcies amb Joanot
Fumanya (a) Casanova, amb qui visqué a
Puigcordellat, parròquia de Lluçà. En aquella època, hom la coneixia per Na
Fumanya. Una veïna seva -N’Elias- li presentà el dimoni, segons declaració sota
turment. Per segona vegada, es casa amb Joan Pons, bracer de Sallent, de qui
era viuda quan fou jutjada. A Sallent es dedicava a escutiar peces de roba.
L’ensinistrà en l’art de bruixeria sa mare, que l’havia aprés d’una madrastra i
que ja exercia l’any 1588.
“que essent jo casada ab Janot
Fumanya àlias Casanova que stàvem en una casa de Puigcordellat de la parròchia
de Llussà ... una dona jova que·s deya Na Elias
que estava a la Pinosa de Puigcordellat de la dita parròchia de Llussà
me digué un dia que anàssem a sercar peras a una vinya de allí prop y per lo
camí dieta Elias, la qual ja és morta, me digué que si jo volia donar-me al
dimoni que may pus me calria tenir ànsia de sercar menjar y que si m volia
venjar de una enamorada que mon marit tenia que podia matar-la del modo que
volria, que lo dimoni m’i ajudaria. Y jo li diguí que era contenta i axí quant
fórem a las Golas de les Eures nos isqué lo dimoni en forma de home y la dita
Elias li anà a parlar primer que jo y li digué:
Elias li anà a parlar primer que jo y li digué:
-Bersabuch, assí vos aporto
una vassalla.
I dit Bersasabuch respongué:
-Bé sia arribada.
Y encontinent se abrassà ad
dita Elias y la conegué carnalment per las pars súcias perquè jo ho viu perquè
no s’apartaren de mi. Y després se agaffà ab mi y també tingué part ab mi per
les matexas parts súsias si be jo no y trobí contento. Y me aparegué que
llansava alguna cosa freda. Y fet assò restèrem conserts de que jo lo havia de servir
y ell me prometé de que may me faltaria de què menjar y també me prometé que si
jo volia ell mataria a la enamorada de mon marit. Y jo li diguí que el matàs. Y
restarem concerts que la mataria però no ho féu. Y ell volgué que jo li donàs
alguna cosa en senyal de que jo me donava ha ell y axí jo li doní una calça
vermella de las que jo aportava a les cames, perquè ell may se volie apartar de
mi que jo no li donàs alguna cosa, com tinch dit.
Y al cap de un mes poch més o
manco, anant la matexa Elias y jo al molí ab un poc de blat cada una, nos tornà
axir Bersabuch en la matexa figura de un gentil home y en lo camí del dit molí.
Y encontinent se posà a parlar ab dita Elias y se abrassà ab ella y la conagué
carnalment devant de mi per las parts súsias y immediatament se abrassà també
ab mi y me conegué aximateix carnalment com la primera vegada per las matexas
parts súcias. Y aquexa vegada me assenyalà en la spalla, que jo coneguí que
entre carn y cuyro me ficava alguna cosa, lo qual senyal jo ab les mans no me’l
trobí ni sabia ques conagués.
Y és veritat, Senyor, que al
cap de alguns dies després de la primera volta que viu el dimoni en forma
d’home en companyia de dita Elias a la Gola de las Euras, dita Elias me donà un
ungüent que digué era fet de algunas verinoses cucas y que y entraven ossos de
criatures mortes sense batejar. Y me digué que sempre que volgués anar a pendre
pler ab Bersabuch en companyia de ella y de algunas altres quem untàs ab dit
ungüent.
Y axí és veritat que jo aní en
aquella temporada tres vegades o quatre a pendre pler ab dit Bersabuch en un
lloch dit la Hera Maria que és en la heretat de Montserrat Muntanyola mon germà
hahont nos aplegàvem dita Elias y jo y Na Canalias que era muller de un hermità
vell que servia la iglésia de Nostra Senyora de Salsellas y Na Vinyes de la
parròchia de Sanct Martí del Bas, bisbat de Vich.
Y lo modo que teníem en
juntarnos era que un die abans si ens trobàvem nos avisàvem que fóssem per tal
hora en tal lloch. Y axí a la dita hora jo no feya sinó untarme del dit ungüent
en los pits y sota las axellas y men anava en lo lloch destinat. Y allí ja hi
trobava a les altres y a Bersabuch en forma de cabró negre y totes, unas
després de altre, li besàvem les parts súsias sota la cua en senyal de obedièntia.
Y Bersabuch tenia part ab totas per las parts súsias y després nosaltres
ballàvem i saltàvem.
Y després Bersabuch nos deya
que anàssem a fer algun mal y axí hi anàvem. Y me recordo que una vegada anàrem
a matar y matàrem quatre ovelles den Puigdollers el qual nom recordo de quin
lloch era, les quals pasturaven las Heras del dit Montserrat Muntanyola germà
meu.
Pàg. 46
Que després de que nos
aplegàvem las ditas Vinyas, Canalias, Elias y jo ab lo dimoni Bersabuch y féyam
aquells balls y aquelles cosas que dessobre tinch dites, concertàrem d’anar a
fer caure pedra y axí juntes ab dit Bersabuch me recordo que dues vegadas
anàrem a la Ribera del Molí del Puigoriol y allí ab unes vergues pagàvem en la
aygua y teníem allí ortigues y les llensàvem en aygua y també pagàvem sobre
dites ortigues y deyam aquestes paraules:
-Fulla deins cama.
Y deyam a Bersabuch que fes lo
demés en que caygués calamarsa allà on nosaltres volíem. Y axí ne caygué dos
vegades aquí en Salsellas y prop de aquí la una vegada que los blats ja eren
granats y la altre que no hi havia sinó sivades granades. Y assòféyam per
malícia que teniam quanta de la gent dels llochs hahont féyem caure la pedra.
...Y també és veritat que al
cap de algunas tres senmanes després del que tinch dit, anant jo a la font en
companyia de una minyoneta de edat de tres anys filla de Montserrat Muntanyola
germà meu, me isqué altra vegada Bersabuch en forma de pullinot (pollí)
ES QUEDA VÍDUA I MARXA A
SALLENT
Es casa amb Joan Pons, bracer
de Sallent, de qui era viuda quan fou jutjada.
Quan arribà a Sallent devia
tenir uns quaranta o cinquanta anys. Sembla que poc després trobà dues bruixes
sallentines, na BRUNETA i SANTINYANA LA VELLA.
La declaració de l’acusada que
fou tramés a la sotsvegueria del Lluçanès per a formar part d’una causa
d’aquella demarcació denunciada a Sallent. A Sallent fou la justícia civil la
que portà a terme el procés, i bé aquesta depenia del bisbe de Vic per raó de
tenir la Mitra el mer i mixt imperi sobre la població de Sallent i ser a més el
senyor del terme des de mitjans del segle XIII.
PREPARACIÓ DE LA TORTURA.
El tribunal es reuní el 30
d’octubre de 1618, a la porxada de les presons de la vila, per preparar la
tortura de Jerònima Pons, àlies Joana Negra, muller en segones núpcies de Joan
Pons bracer de la vila de Sallent, que havia estat delatada, presa i detinguda
a les presons de la vila de Sallent. Hi portaren pa, vi i llum i el banc, on
l’acusada era ageguda boca terrosa, tota nua, sols tapades les parts
vergonyants, amb els braços lligats s les espatlles i separats per mitjà d’uns
pals o bastons que estiraven i torçaven els braços, quan es feia força sobre
ells.
L’ACUSACIÓ
Condemnada a ser torturada
perquè digui la veritat sobre les acusacions que se li imputaven:
“... jo us amonesto y exorto,
no vullau que vostre carn sie macerada y que digué la veritat si sou bruixa
metzinera y si ab art diabòlica y tenint hi part lo dimoni al temps que vos
estàveu en casa de Montserrat Muntanyola de la parròchia de Sta. Eulàlia de
Puigoriol germà vostre que haurà de assò devuit o vint anys donareu golls a
fill de Jaume Gascó de Salselles y si després per força y amanassas del dit son
pare li curareu y llevareu dits golls ab la mateixa art del dimoni y si després
indignada contra dit Jaume Gascó per la rahó sobredita li enmatzinareu y
matàreu setze tisonos (tocinos?) o nodrissos y si també donàreu golls a un
altre minyó del dit lloc de Salselles qu·es diu Montserrat Pagès y a na Riba de
St. Climent y a una filla de’n Riba Moliner que estava aleshores en lo molí del
Vilartimó de Salselles y a altres y si en la present vila de Sallent haver
bruxades dues criaturas de Valentí Manganell, la una de les morí tota seca en
lo estiu prop passat ha fet un any per medi del dimoni féreu caure pedra sobre
la heredat de Montserrat Pla Romaní del terme de Avinyó y sobre altres llocs y
si haveu en tal vingut en excitar y conmoure las grandíssimes pedregades que de
alguns anys ensà són caygudes en lo terme de la present vila y en altres llochs
y termescircumvehins que han destruïda y assolada aquesta terra y si de sabuda
per lo dimoni vos fou donada voluntàriament ha ell y havent fet pacte ab ell y
si haveu fet altres mals y danys axí en las personas com en los animals y
fruits de la terra ab dita virtut y art diabòlicas dijau la veritat de tot
perquè altrament serà procehït atroçment a vós”
Fou penjada a Sallent. Transmeté els seus
coneixements a la seva nora Felipa Esperança Gallifa.
FELIPA ESPERANÇA GALLIFA. Nascuda a Folgueroles i
casada amb Bernat Gallifa, del mas Gallifa, de sant Boi de Lluçanès. Anaren a
viure a Sant Feliu Sasserra. Tenia 46 anys quan la jutjaren. Majordoma de
Francesc Sala
Jaume Gallifa, fill de Felipa.
Demana la llibertat de sa mare mitjançant un suplicatori que figura en el
procés
Anna Gallifa filla de Felipa
Gallifa
Na Gallifa va ser presa,
conjuntament amb Marquesa Vila i Montserrada Fàbregas, Graciana.
Acerca de dita Gallifa sé jo
per havermo dit Joana Prat, donzella filla de Margarida Prat hostalera de dita
vila que ella y Izabel Comesòlibes que havuy és muller de Melchior Pagès, lo
jove y hereu de la heretat d’En Melchior de Prats, que ellas totas dos, haurà
sinch o sis anys poch més o manco, venian de casa y del mas Comesòlibes o anant
a ell, que a mi nom recorda, però bé presum que venian a la vila de Sanct Feliu
y noy gosaran arribar que sen tornaren a dita casa de Comasòlibes.
Y fou la causa que conforme me
ha dit Na Joana a mi, quant anaven per lo camí de dit mas veieren totas dos una
viuda quels aparegué Philipa Gallifa, la matexa que avuy v.m. té presa, que es
bolcava per terra de un costat y altra com si fos una bèstia. Y ellas la
cridaran:
-Gallifa! Gallifa!
Y ella nols respongué res. Y
leshores totes juntes sen tornaren a dita casa de Comesòlibes que no gosaren
arribar a la vila de Sanct Feliu.
La declaració de Joana Prat
encara donà un aire més estrany al incident.
“Quant arribàrem cerca de la
Creu dita de les Comes vérem una viuda ab las tocas blancas al cap d’un serrat,
no molt lluny de dita Creu que al mitx y ha una vinya de dita Creu al serrat,
quens apparegué Na Philippa Gallifa que havuy v.m. la té presa y me apar, sinó
que no puch dir de cert la cridaram:
-Gallifa! Gallifa!
Y ella nons respongué sinó que
encontinent la vérem, ens aparagué tota blanca de cap a peus y me apar estava
dreta. Y tinguérem tanta de por y temor que tornàrem endarrera y atràs en la
casa de dit mas Comesòlibesde hont éram partidas que no gosàvem arribasr a la
vila de Sanct Feliu. Y me apar que prop de dita viuda vérem dos àsans, tots en
pèl pasturavan.
MARQUESA
VILA
Llevadora
de professió. Viuda de J. Vila, de Sant Feliu Sasserra. La seva néta Maria Prat,
l’anomenava “mare bona”, com a sinònim d’àvia. Maria Prat, casada amb Rafel
Prat, paraire de llana, de Sant Feliu Sasserra, 20 anys. Era néta de Marquesa
Vila i nora de Margarida Prat, àlies “Monja”, hostalera de Sant Feliu.
Serví de
llevadora a Joana Vilalta, de Santa Maria de Merlès.
MARQUESA
HOMET una noia de 15 anys, davant del tribunal declara:
-Marquesa,
vols venir fins assí? T’he de manaster
... ella me
digué si volia anar ab ella fins als Pèlechs que y ha un gorgh de aygua y allí
veuriam un remat de donas vestidas, part d’ellas totas de grana y part de totas
de seda, y que eran bonicas y gentils y que y hauria un home molt galant quens
daria diners si volia anar a veure’l. Y jo no y volguí anar sinó que la deixí y
men torní a jugar a cartas.
Esperança
Sala i Sansalvador, esposa de Bernat Salvador, parla d’ella:
“vingué a
senyarme ma filla, muller de Francesch Sala, y en llloch de trobar remey, quant
més la senyà més se apijorà, ques vingué tota a inflar com un bot y morí de
dita malaltia. Y axí presum que la dita Vila enlloch de curar-la la a mort. Jo
may la aguera feta venir sinó per intersecssió de altras dientme que era molt
pràctica y que y tenia bona mà. Però qui dexa lo ferrer per lo ferreró pert lo
ferro y lo carbó.”
“som molt
grans enemigas, en tant que nons donam lo bon dia ni lo bon vespre.”
MONTSERRADA
FÀBREGAS, nascuda a Sant Andreu de Gurb àlies GRACIANA, Viuda de Gracià
Fàbregas, pagès de Sant Martí d’Albars, nascut a Sant Andreu de Gurb. Era una
dona, ben disposta, acostumada a tractar amb gent important. Va ser majordoma
del rector de Gaià i, en ésser detinguda, exercia el mateix càrrec a Can Sala,
de Sant Feliu Sasserra. Tenia 60 anys. A Gaià tenia fama d’haver donat golls a
Maria, filla del ferrer
Andreu
Francesc Sala, fill del patrici que li havia confiat la majordomia, explicava
que Graciana li havia revelat que tenia gra de falguera y que qui tenia aqueix
gra no podia morir pobre ans bé “amb abundància de béns temporals y rich”.
Esperança
Sala de Sansalvador, sogra seva, que tan mal record tenia de Marquesa Vila,
opinava:
“a mon ull
quem dava de parer que tenia dolent visatge que un nét meu dormia ab dita
Gratiana y jo no ho volguí perquè sa cara y son visatge no me agradave.”
Quan la van
detenir es va confiar la seva custodia a BARTOMEU BARNOLA, sastre de la vila
com a escarceller
La visura o
inspecció corporal de les tres companyes es portà a terme (1618) a casa de Josep
Sala burgès de dita vila, dalt al cap de la casa en un porxo, dirigida per Cosme
Soler, Tarragó.
Andreu
Francesc Sala, Pere Oliva i Antoni Roca actuaren de testimonis.
També hi
assistiren el batlle d’Artés, Joan Prat i el conseller de dita vila Joan Cerola
“rentant-los
la spatlla squerra ab aygua beneïda”
RAFELA PUIGCERCÓS I ROMA
Va ser una de les moltes dones acusades de bruixeria al primer quart
del segle XVII, concretament entre 1618-1622, moment de màxima efervescència de
la persecució. La delicada situació econòmica i social per la qual passava
Catalunya necessitava un boc expiatori que expliqués la pertinaç sequera, els
aiguats descontrolats, les desastrosses collites o les malaties encomanadisses.
El col·lectiu sobre el qual va recaure la culpabilitat era el de les dones
grans, generalment vídues, amb algun defecte físic i fetilleres.
Rafaela Puigcercós fou una dona hàbil i capacitada per fer beuratges
i guarir malalties amb remeis casolans i, com moltes altres fetilleres i
remeieres, va patir l’acció del tribunals civils encarregats de portar a terme
la cacera de bruixes i els judicis. Tenia uns 60 anys quan va ser detinguda a Sant
Agustí del Lluçanès i processada, sota l’acusació de bruixa, al mateix temps
que Joana Pons (Joana la Negra), Àngela Vilafreser (La Vigatana) i Joana Mateus.
Els càrrecs que se'ls imputaven en aquest casos eren sempre els mateixos: matar
infants, produir golls, fer malbé les collites, provocar pedregades, matar el
bestiar, tenir relacions amb el dimoni... Va ser torturada a Sant Feliu de
Sasserra, en una propietat del lloctinent de la vegueria del Lluçanès, Joan Mas,
lloctinent de la vegueria del Lluçanès (pàg.104)
Se l'acusà de participar en una de les assemblees diabòliques que es
van fer a la Roca de la Pinya; fou condemnada a la forca i penjada al setembre
de 1620 al Serrat de les Forques.
